L’altre dia era a la cuina fent el sopar amb la meva dona. El Telenotícies Vespre com una remor de fons i els crits dels nens al menjador. Aleshores, el meu fill va entrar a la cuina i va preguntar: “Mare, la Meritxell Batet ens agrada?”. L’Andreu té nou anys i desgraciadament a la seva edat ja se sap de memòria el nom de tots els presos polítics i també els dels polítics exiliats. L’hem portat a unes quantes manifestacions, va anar un dia a Lledoners a dir bona nit, i viu en un entorn en què majoritàriament tothom pensa igual.

Avui la pregunta del meu fill m’inquieta. Fins i tot diria que em pertorba que estigui atrapat en un pensament tan esquemàtic: les persones que surten a la tele o bé són dels nostres o bé són dels altres. Em pregunto què ha portat l’Andreu a fer una pregunta que en el fons se sustenta en una premissa sectària. D’aquesta pregunta que em fa el meu fill des de la seva innocència, me’n sento responsable.

Per què no hem pogut o no hem sabut protegir els nostres fills d’aquesta immoralitat?

Vivim un moment polític convuls, que ha fet saltar tots els precintes i del qual no hem pogut protegir els nostres fills i petits. M’he de remuntar a l’1 d’octubre, el dia que no vam poder amagar als nens l’eufòria i la indignació, la sensació de victòria i alhora d’humiliació que sentíem tot veient amb ells per televisió les imatges dels col·legis electorals assetjats per la policia. L’1-O els nostres nens ens van veure plorar davant de la tele.

Si l’1-O no hi hagués hagut violència policial, hauria estat una diada netament festiva, cívica, amb un punt de teatralitat o de ritual democràtic, una representació amb afany reivindicatiu, però segurament no l’hauríem sentit tan real i dolorosa com la recordem ara. Els cops de porra van ensorrar la quarta paret, la dimensió teatral que tenia el referèndum es va diluir en la sang que vèiem sortir de fronts i celles.

L’endemà cadasacú va donar una explicació als seus fills, una versió (suau o no) del que estava passant, però al final el relat que ells van percebre i interioritzar no es va pastar amb les nostres explicacions o raonaments sinó amb les nostres emocions, que ells percebien de manera molt més directa, i amb tot el que els adults ens dèiem els uns als altres sense filtre.

L’1-O es va convertir de seguida en un tema tabú a les escoles. Els mestres s’han inhibit de parlar-ne per no prendre mal, mentre la lluita pel relat del que va passar aquell dia es lliura sense treva al carrer, a la tele, a l’esfera íntima familiar. No hi ha matisos, no hi ha gaires gradacions ni grisos. Per això, quan el meu fill sent unes declaracions de la Meritxell Batet en què no abraça la causa independentista però tampoc es mostra obertament hostil amb els presos polítics, no sap on l’ha de situar. I fa la pregunta que fa, ideològicament ingènua i alhora perversa. I em pregunto què he fet malament? És que la situació ens ha sobrepassat de tal manera, que potser és un bon indici que el nen demani orientació, i pregunti abans de condemnar.

Em pregunto quin relat s’imposarà als llibres d’història? Quin tractament se’n farà a les novel·les que es vagin escrivint en el futur? I quant temps haurem d’esperar perquè entri als temaris de l’assignatura d’història, amb quin biaix s’explicarà d’aquí a cent anys quan els nostres besnéts i rebesnéts vagin a l’escola? O si encara hi haurà carrers i places amb el nom d’1 d’octubre, o si s’hauran rebatejat des d’instàncies polítiques contràries que en vulguin neutralitzar el sentit reivindicatiu.

És prematur per saber-ho, perquè estem encara massa immersos en l’ona expansiva d’aquell dia, que serà una data digna de recordar per a uns i per oblidar per uns altres.

Nosaltres no ho oblidarem mai, oi? De l’1-O ens hem fet nostre aquell mantra que diu Ni oblit ni perdó. Quan el meu fill veu per la tele algú que va amb un cartellet amb aquesta proclama, també em fa preguntes incòmodes. Aquella mena de preguntes que no es poden contestar amb un sí o amb un no.

Ni oblit ni perdó? Penso que aquest divisa o mantra de l’independentisme, referida a l’1-O, barreja coses que no són commensurables. L’oblit ens remet al relat, a la història, a la pel·lícula que ens hem fet d’un moment històric dolorós i alhora victoriós. La memòria és en aquest cas individual i alhora col·lectiva, i consisteix a fer justícia a un moment viscut i al valor que té per a una comunitat.

Hem decidit col·lectivament que no oblidarem. Però em pregunto si podem decidir col·lectivament que no perdonarem. És possible això?

El perdó té més a veure amb el que ens passa per dins. No és construeix amb el relat, ni amb arguments dialèctics, sinó que es produeix en la nostra fibra interior. El perdó és molt personal. Es pot demanar perdó en nom d’un col·lectiu, com han fet els alemanys envers els jueus. Demanar perdó és més fàcil que perdonar. Fixeu-vos que quan els nens es barallen, els és infinitament més difícil demanar perdó que perdonar, perquè els nens no tenen memòria. Entre els adults passa al revés. Perdonar és més difícil que demanar perdó.

El perdó no és una mera disculpa que dispensem a un altre o altres que ens han ofès, sinó més aviat una elaboració cap endins, no una cosa que atorguem cap enfora. Laura Masvidal reflexionava en aquest sentit en una entrevista que us recomano de llegir a la revista Valors.

Però el perdó no s’administra col·lectivament, sinó que depèn d’una actitud personal, i que no pot ser mai delegada, ni tampoc conseqüència de l’oblit. Podem perdonar sense oblidar. Però no podem oblidar sense perdonar. Oblidar sense perdonar seria més aviat una forma de repressió, en el sentit freudià del terme, no en el sentit de repressió policial. Oblidar sense perdonar és perillós. És el que fem quan el trauma és tan fort que necessitem apartar una cosa per no veure-la.